Metge neuròleg i psicoterapeuta. Catedràtic universitari de Mèxic, Espanya, Argentina, Xile i Panamà. Fundador d’“Agua Clara”, de la Clínica Universitària “La Concordia” i de “Casa de Vida”.
Recorda que pots descarregar el teu exemplar de l'Observatori de l'Esperança tant en català com en castellà.
El suïcidi és un misteri. És un acte personal, propi d’una gran individualitat, comès per un ésser humà contra si mateix; tot i així, la repercussió d’aquest acte és d’un enorme impacte emocional en la família, els amics, els éssers pròxims i en tota la societat.
La història ens demostra que aquest comportament ha acompanyat la humanitat des dels inicis més remots i amb això ens adonem que les causes no poden ser úniques. Els conflictes passionals, les disputes familiars, els cataclismes socials i polítics han estat molt diversos al llarg de les diverses eres i cultures de la civilització. I en totes ha existit el suïcidi.
Resulta tan inexplicable que, des del camperol més humil fins a l’acadèmic més culte, n’han cercat precisament això, una explicació.
Per descomptat que no ha faltat qui asseguri que aquesta acció està marcada pel destí, per les inevitables lleis de l’arcà; que són profecies que es compleixen o malediccions que es realitzen. I són, per tant, inevitables.
Feliçment, l’home no s’ha resignat mai al dolor, a la malaltia ni a la mort. D’ençà del dia que es va dreçar i va començar a caminar sobre la faç de la terra ha sabut que els seus dies estan comptats, que hi ha una línia final, un tancament de cicle i tot i així, ha cercat d’evadir-lo.
La decisió d’una persona d’ocasionar-se la mort per mà pròpia és inadmissible per als qui l’envolten perquè atempta en contra de l’instint més sagrat, el de la conservació de la vida.
Això ens porta a qüestionaments existencials.
És evitable el suïcidi?
Sí que ho és. L’experiència així ho ha demostrat. És impossible saber quan van començar les conductes d’un familiar o amic per impedir que un ésser estimat es llevés la vida. Però el més natural és que des de l’alba de la humanitat, quan una persona en veia una altra intentant autodestruir-se, intervingués per evitar-ho.
Actualment, arreu del món existeixen organitzacions, grups i institucions dedicades a prevenir el suïcidi i els èxits que han obtingut n’estimulen la creació d’altres.
Les vivències ens ho confirmen, el suïcidi és prevenible.
Quines són les estratègies per a la prevenció del suïcidi?
Va ser la Medicina la que va començar a realitzar funcions per evitar el dany, ja fos adquirit o autoprovocat. I des de fa segles ja es van establir tres nivells de prevenció. Descriurem tot seguit les etapes d’evitació adequades al suïcidi.
Prevenció Primària.
És la informació. Es realitza mitjançant campanyes en què s’adverteix del risc, es notifiquen els centres d’atenció, s’ofereix ajuda personal o professional, s’identifiquen els signes d’alerta i es convida a conservar la vida. Pot fer-se mitjançant cartells, espais a la ràdio, la televisió i les xarxes socials. És difícil mesurar-ne l’impacte i abast. Pot ser efectuat per professionals de la publicitat, de la comunicació o per grups filantròpics, clubs de servei i en general per tota persona que tingui la motivació suficient encara que no sigui professional de la salut.
Prevenció Secundària.
També són campanyes d’informació però realitzades davant de grups humans. Es fan a través de conferències, reunions, tallers, xerrades informatives a escoles, centres de treball, hospitals, agrupacions d’obrers, clubs civils. Tenen un gran valor quan s’efectuen en llocs d’alt risc, com en barris marginals, àrees urbanes de baix nivell socioeconòmic, alta criminalitat o zones conflictives.
Prevenció Terciària.
És la intervenció directa. Consisteix a establir contacte directe i personal amb el presuïcida. Pot fer-se mitjançant una trucada telefònica, una cita al consultori del professional de la salut o una conversa amb un amic, familiar o fins i tot un estrany que no sigui professional de la salut mental.
Prevenció Integral. L’ideal és que els tres nivells de prevenció tinguin unitat estructural. Poden ser realitzats tots tres per una mateixa institució, per exemple el Ministeri de Salut o la Direcció de Salut Mental. Pot fer-ho també una agrupació civil, religiosa o acadèmica. En el cas que els tres nivells siguin efectuats per instàncies diferents, aleshores és aconsellable que es coneguin, col·laborin i es donin suport mutu.
La prevenció del suïcidi per via telefònica. És útil?
Sí. És una de les millors maneres de prevenir el suïcidi, ja que mitjançant la via telefònica es pot complir amb la Prevenció Secundària i la Prevenció Terciària.
Avantatges de la prevenció del suïcidi per via telefònica:
• La persona en conflicte pot sol·licitar ajuda en qualsevol moment, qualsevol dia i a qualsevol hora. Per aquest mitjà rebrà el suport, just quan ho necessita.
• Hi ha un gran avantatge en rebre ajuda telefònica ja que la persona en crisi pot rebre l’assistència des de casa, la feina o qualsevol indret on es trobi, sense necessitat de desplaçar-se fins a un hospital o centre de salut.
• En demanar ajuda per via telefònica pot sentir-se en confiança, perquè no veu la persona que l’assisteix. Moltes persones se senten cohibides quan expressen les emocions o narren els conflictes personals i d’aquesta manera en parlar amb algú a qui no coneixen i no veuen, poden sentir-se amb una més gran llibertat.
• Acudir a buscar auxili quan es té ideació suïcida implica desplaçaments, suspendre feines i potser despeses de pagament d’una consulta professional. En fer-ho per via telefònica s’obté tranquil·litat de rebre suport sense cap cost.
• Quan la persona està en demanda d’atenció i de ser escoltada, una trucada de telèfon li garanteix que tindrà prou temps per expressar tot el que requereixi.
Problemàtica de la prevenció del suïcidi per via telefònica:
Anomenarem la persona que busca ajuda “el Sol·licitant” i a qui li ofereix el suport li direm “l’Assistent”.
• El Sol·licitant pot sentir desconfiança d’explicar els seus problemes íntims a una persona que no coneix ni veu.
• El Sol·licitant pot estar en crisi d’angoixa severa, profunda depressió o fins i tot en brot psicòtic i per aquest motiu pot no ser gaire clara en el moment de descriure la seva situació. I potser necessita assistència mèdica de manera urgent.
• Hi ha persones que tenen un canal d’expressió molt visual o cinestèsic. Diuen molt amb gestos, llenguatge corporal o fins i tot els agrada dibuixar o escriure. I per això, al telèfon, el Sol·licitant podria sentir-se incòmode o limitat.
• D’altra banda, hi ha persones amb un canal perceptual verbal, amb un llenguatge abundant i dispers. Com que tenen l’escolta garantida, pot passar que el Sol·licitant parli massa, narri múltiples anècdotes sense cap mena de relació i s’extraviï cap a altres temes.
• L’Assistent pot tenir dificultat a l’hora de controlar el llenguatge amb molta verborrea d’una persona molt verbal. Cal que aprengui fórmules per interrompre’l i aturar-lo sense ofendre’l.
• És possible que l’Assistent també empri el llenguatge visual i cinestèsic i tingui dificultat per comprendre el conflicte del Sol·licitant perquè no li veu les expressions facials ni el llenguatge corporal.
• L’Assistent rebrà la queixa, el dolor, l’angoixa i el procés conflictiu que li ha descrit el Sol·licitant. Li oferirà assessorament de la millor manera, però és possible que alguns dels problemes que se li expliquin s’assemblin als seus i li reactivin situacions no resoltes. És possible, aleshores, que l’Assistent entri en angoixa.
• En certes ocasions, el Sol·licitant interromp bruscament la comunicació, per la seva problemàtica personal. O pot passar que li digui a l’Assistent que no vol continuar sentint-lo perquè no li agrada el que li està dient, perquè no li serveix o perquè no és el que volia sentir. I això pot provocar que l’Assistent entri en frustració o sentiment d’incompetència.
Estratègies per conduir la trucada telefònica i oferir un millor auxili. El Triangle de Karpman en el suïcidi
El suïcida com a víctima
Aquest és el rol tradicional, la persona es mata perquè no pot més amb el seu patiment. Algú o alguna cosa li ha causat l’infortuni i l’ha fet víctima de la seva maldat. L’autohomicida és el treballador injustament despatxat per un patró sense ànima, l’amant bo abandonat per la dona maleïda, el fill incomprès per uns pares exigents, l’empresari que ha perdut la fortuna per culpa de la borsa de valors, l’alcohòlic o addicte que es mata no pel seu vici sinó per la incomprensió de la societat, l’artista sublim que no ha estat entès pel seu antiquat i obsolet món cultural. El suïcida víctima no se sent mai culpable o responsable. Sempre troba algú a qui atribuir la seva desgràcia.
En les Categories Diagnòstiques de Jeffrey Zeig, seria un extrapunitiu perquè algú, que no és ell, sempre serà el culpable. Serà exterioritzat, perquè les causes dels seus problemes sempre les atribueix al que li fan, al que li passa o al que l’ambient li provoca. Sol ser un gran amplificador, ja que la seva vida la veu i la viu com una tragèdia. I pel que fa a la percepció de drama que el condueix a intentar el suïcidi, pot ser focalitzat, com quan acusa una persona de la seva mort. O també pot ser difús, quan culpa el món, la pobresa, la seva depressió.
Les notes pòstumes són llegats de victimització. El mort sol deixar un text incriminatori on acusa directament “algú o alguna cosa” com la raó per la qual s’ha matat.
Són comunes les cartes en què es reclama l’amant per haver-lo abandonat, el món per la injustícia o la societat per la pobresa.
A la nostra ciutat, l’any 2013 es va suïcidar un policia i va deixar una carta acusant dos caps superiors per maltractaments i discriminació laboral. Tot i que la família i companys de feina van aportar proves suficients de la seva inestabilitat emocional, es va haver de fer una investigació judicial per aclarir responsabilitats, amb el conseqüent escarni social per als acusats i el descrèdit per al Departament de Policia.
Una noia que treballava en una joieria decideix posar fi a la relació amb el noi de 22 anys amb qui sortia i li diu que és pel seu alcoholisme, per la incapacitat per trobar feina i perquè la tractava de manera violenta. Passats dos anys ella es casa amb un altre noi i l’abandonat continua bevent i sense feina, se suïcida penjant-se en una reixa a prop de casa d’ella, després d’haver-li enviat un disc amb la cançó de Juan Valentín que diu:
Por tu culpa, nomás por tu culpa
hoy mi vida la traigo amargada,
me pagaste con la peor moneda
te entregaste a otro cuando más te amaba
por tu culpa nomás por tu culpa
ya mi barca perdió su destino,
tu retrato maldigo entre copas
y ahogo tu recuerdo en el mar de mi olvido.
La gran majoria de suïcidis no passen com un acte espontani. Hi sol haver una ideació llargament meditada i el mateix moment del suïcidi ha estat acuradament pensat i dissenyat. Fins i tot en els casos en què sembla senzill com penjar-se o prendre’s una sobredosi de medicaments. S’ha preparat des de molt temps enrere. Aquest patiment reiterat és de víctima. El suïcida triga dies, mesos o anys a crear el seu rol de víctima. Es convenç a si mateix que sent víctima no té cap més solució que ser-ho fins al darrer dia i per això ho precipita. Escull acuradament el seu victimari, perquè tots els supervivents ho sàpiguen, per això deixa la carta. I quan no deixa nota, sempre s’haurà pres la molèstia d’advertir a les persones properes, siguin familiars, amics o companys de feina, que algú o alguna cosa l’amenaçava.
És freqüent que quan ocorre un suïcidi, al lloc dels fets arribin primer els periodistes i després els pèrits forenses. Quan han arribat els experts, els reporters ja han entrevistat els parents i els han fet la pregunta obligada. “Per què s’ha matat el seu familiar?” Amb freqüència inusitada els interrogats responen: “No ho sabem, no ens ho expliquem. No tenia cap motiu per fer-ho.” Però durant l’autòpsia psicològica trobem que el desaparegut havia enviat grans quantitats de missatges subliminals i alguns de molt clars. Com ara: “Ja no sé per què viure, a mi ningú no m’estima, jo no serveixo per a res, no sé què hi faig, aquí”..., i moltes altres expressions similars, que provocaven sensació de compassió i movien a oferir-li ajuda primer, després, empipaven i finalment acabaven per ignorar-lo. Amb això confirmava el seu rol de víctima i aleshores prenia la decisió. Una mena de reclam: “Ho veieu com jo tenia raó?”
El suïcida com a victimari
La Dra. Hilda Marchiori, reconeguda criminòloga i victimòloga argentina i mexicana, és responsable de la publicació de la revista anual Victimología, que edita la Universitat Nacional de Córdoba. Hilda em va convidar gentilment a col·laborar en el número corresponent al 2004. L’article es deia “Análisis de la nota pòstuma del suïcida” i vam revisar alguns textos deixats com a missatge a familiars i autoritats per part dels qui s’havien suïcidat. La conclusió final va ser que en molts casos la carta del mort era un reclam. Tot i que el to sol ser humil i exculpatori, en el fons expressa rancor, ressentiment i fins i tot desitjos de venjança. En no poques ocasions inclouen malediccions o profecies fatals.
La conegudíssima frase “no culpeu a ningú de la meva mort” pot ser una fórmula protocol·lària, més dictada per la tradició i la novel·lística que no pas pel sentiment real. Ja que en realitat el suïcida que decideix deixar una nota, és precisament perquè vol culpar algú i que es coneguin els motius de la seva mort. Barrejades entre línies d’amor i agraïment, hi trobem expressions d’exigència i ràbia.
El suïcida aleshores es converteix en agressor amb un alt grau d’impunitat, ja que no hi ha manera de respondre al dany que deixa. Els familiars i amics hauran de carregar per sempre amb el seu ressentiment, perquè ja no hi haurà manera de rescabalar-li l’ofensa.
De vegades els textos són cartes d’amor. Els familiars, amics o persones suposadament estimades poden arribar a confondre’s greument. L’estudi de les ratlles escrites revela que entre les expressions d’amor s’amaga un gran ressentiment, odi o venjança. En ocasions l’escrit és tan poètic que ningú s’adona que oculta sentiments destructius.
Un jove de 14 anys, paleta d’ofici, vivia amb els seus germans més grans i tenia la mare que vivia en una ciutat més lluny. Es va penjar en un arbre proper a casa seva i va deixar una nota que deia: “Mare estimada, t’adoro, t’estimo, ets el millor de la meva vida. Perdona’m pel que faré però és ja no puc més. Només tres coses he estimat en vida, que estiguessis orgullosa de mi, estudiar i ser algú a la vida. Com que no ho he aconseguit, val més que marxi. Aquí es queden els meus germans, a veure si ells poden donar-te el que jo no he sabut... mare estimada, t’adoro.” Aquesta nota conté la disculpa, el missatge d’amor i l’atribució de responsabilitat per l’acte. Però, fent una anàlisi de discurs, hi trobem un clar reclam. Un jove de tot just 14 anys que diu a la seva mare que no ha aconseguit que ella se senti orgullosa i que està frustrat perquè no ha arribat a les tres metes que qualsevol noi normal tot just inicia. Conclou deixant als seus germans la responsabilitat de complir aquesta tasca.
Tot i que la nota sembla exculpatòria i intrapunitiva, en realitat culpa la mare de la seva mala vida i deixa als seus germans la tasca de carregar amb el que ell no ha pogut.
Un treballador alcohòlic amb feina fixa, esposa i dos fills es va penjar al pati de casa seva. La nota pòstuma deia: “...Laura, perdona’m, tu no en tens la culpa... estimo la Jenny però mai m’he atrevit a dir-l’hi, no puc viure amb aquest dolor... Laura, em vaig casar amb tu sense estimar-te... sempre l’he estimat a ella.” En una nota tan breu, s’hi enclou una tragèdia. Un home que només mitjançant la mort s’anima a dir-li a la seva dona que no l’estima i li deixa l’amargura de dir-li que ho fa per una altra dona. Per acabar-ho d’adobar, confessa que a l’altra estimada, no l’hi ha dit mai. Hi haurà ara dues dones que se sentiran involucrades i culpables o avergonyides, sense haver participat directament en la decisió fatal.
Un home de 24 anys es va penjar en una casa on vivia sol perquè estava separat de la seva dona. Prèviament, s’havia ferit en tots dos canells i amb la sang havia escrit a les quatre parets: “...Martha, t’estimo, ets el tot...”, “...jo soc el culpable de tot...” Encara que en dues de les parets es podia llegir frases alliberadores com “t’estimo” i “jo soc el culpable”, en realitat el missatge és agressiu per a la seva dona, a la qual culpa perquè “...no soc prou home per a tu i no puc amb tu...” Li està recriminant que és molt exigent i que no la pot satisfer. Aleshores ella és la veritable culpable de la seva mort. Per l’atribució del dany a la dona, el missatge és agressiu, el suïcida acaba sent victimari perquè la dona haurà de carregar la culpa la resta dels seus dies. El mort ha omès dir que la raó per la qual la dona l’havia abandonat era perquè ell era un borratxo, li pegava i no treballava.
Sovint la conducta violenta va més enllà, quan el suïcida, després de mort, continuarà ocasionant danys.
Un home de 38 anys havia tingut un accident de feina en què havia perdut totes dues mans. Com sol passar en aquests casos, la Seguretat Social li va atorgar la pensió completa. Amb tot, l’individu va utilitzar el seu defecte físic per convertir-se en un pidolaire. En un xamfrà entre dues avingudes molt freqüentades de la ciutat demanava diners sostenint una gorra amb els seus monyons. Passats cinc anys de veure’l en aquesta situació, els ciutadans ens vam assabentar per la premsa que la seva dona s’havia suïcidat penjant-se. A la nota de comiat l’acusava de ser un maltractador. Es queixava que li pegava, no li donava prou diners i a més no havia acceptat planificar la família, de manera que tenien sis fills. La notícia va deixar tothom consternat. La societat es preguntava com havia estat capaç de pegar-li si no tenia mans. Dos mesos després ell també es va penjar. D’alguna manera se les va empescar per para el llaç i penjar-se. Més impressionant va ser que deixés escrita una nota pòstuma. Hi deixava els seus sis fills repartits: a cadascun dels seus germans els deixava dos fills. El to del text era planyívol i querulant. Però al capdavall, el suïcida era un gran danyós, primer havia lesionat una societat fent-se passar per indigent quan rebia una pensió, pegava a la seva dona i per postres deixava a càrrec dels seus germans els seus fills, fent-los responsables de la seva educació, alimentació i futur.
Un policia casat i amb fills va començar una relació sentimental amb una companya del cos. Ella també estava casada, però el seu marit vivia i treballava als Estats Units. La relació va durar dos anys i el lloc on se citaven era a casa d’ella. Cert dia, la dona avisa el company que el marit ha tornat i que per tant el seu idil·li ha d’acabar. Ell, però, insisteix que continuïn com fins llavors i ells reiteradament s’hi nega. Un dia, quan la dona està treballant, l’amant, que tenia la clau de casa, hi entra, es fica dins del llit matrimonial i amb l’arma es dispara un tret al cor. És fàcil imaginar l’enorme dany que va causar a diverses persones. A la seva dona i fills, que es van assabentar d’aquesta manera tan tràgica que el seu marit i pare havia mantingut aquesta relació il·lícita. A l’amant, que va haver d’explicar què hi feia, el cadàver d’aquell home, al seu llit, i al marit, que tot just acabava d’arribar per reincorporar-se a la seva vida familiar i es va trobar que era enganyat i burlat pel seductor, que fins i tot li havia gastat una broma molt pesada.
Concloem aleshores que el suïcida en el seu últim avís deixa un missatge perquè el destinatari se senti culpable i per això pateixi tota la vida. Frases com: “...ja que no m’has estimat...”, “...vist que no t’importo...”.
També sol deixar exigències per complir com: “...cuideu la meva mare...”, “...et deixo els meus fills...”, “...espero que no m’oblideu...”
La nota pòstuma pot contenir també profecies o malediccions com “...no m’oblidaràs mai...”, “...no et deixaré descansar...”, “...ningú t’estimarà com jo ho he fet...”
Això ha de fer-nos pensar que el suïcida no és una víctima estrictament. En el moment en què se’n va deixant rere seu reclams, exigències i malediccions, es converteix en un victimari perquè lesiona els sobrevivents, particularment els involucrats en la nota. Després queden les ofenses guardades en la memòria dels familiars, l’amant o qualsevol dels esmentats al missatge.
El suïcida com a salvador
La mort voluntària té també usos místics, filantròpics o patriòtics.
Aquest tipus de suïcida té nom propi, en diem “màrtir”. Pràcticament totes les religions, règims polítics, ideologies i nacions tenen una llarga llista d’homes i dones que han donat la seva vida (una manera suau d’anomenar el suïcidi) per una causa i això és martiri.
Hi ha persones que es lleven la vida perquè creuen que així eviten sofriments als seus familiars o parella. Sol veure’s en les persones que tenen malalties terminals o cròniques amb molta despesa de medicaments, hospitalitzacions o que requereixen moltes atencions, com els paralítics.
Experiències i reflexions
D’acord amb la nostra experiència adquirida al nostre Centre d’Atenció Telefònica per a la prevenció del suïcidi, ofereixo els següents suggeriments:
• El substrat fort d’un equip d’ajuda rau en l’Assistent, que ha de ser una persona molt protegida, recolzada i acompanyada per professionals de la salut mental.
• La Prevenció Primària és essencial. Ha de fer-se una campanya permanent d’informació i difusió del servei que s’hi ofereix. Convé posicionar el nom “Esperança de Vida” en xarxes socials, cartells, ràdio i televisió, perquè tothom ho identifiqui i pensi en el servei.
• La Prevenció Secundària també és molt necessària. Promotors del mateix grup ja sigui personalment o a través de vídeos poden presentar-se davant de grups socials com empreses, tallers, sindicats, clubs socials, grups escolars... i donar-los a conèixer el servei que ofereix. Cal destacar que “el suïcidi és evitable”.
• És molt convenient que el grup “Esperança de Vida” tingui un suport institucional amb hospitals i centres de salut oficials, del Ministeri de Salut o d’alguna agrupació acadèmica, com hospitals universitaris, per a la continuïtat dels casos i per a la solució de casos greus.
• Quan es presenten casos urgents, com aquella persona que truca avisant que ja s’ha pres pastilles o verí, o que ja s’ha ocasionat ferides, o que es troba situat en un lloc alt a punt de saltar o de penjar-se... és important comptar amb una connexió a serveis de rescat, per a la intervenció oportuna. L’Assistent pot mantenir el Sol·licitant en línia i aturar l’intent, fins que sigui rescatat.
• L’Assistent requereix una capacitació constant per enfortir el seu estat emocional. I en els casos en què s’ha vist sotmès a un estrès intens, rebre teràpia psicològica.
• Tot presuïcida, tot i haver rebut teràpia, pot tornar a intentar-ho. És important, doncs, un programa de seguiment.
BIBLIOGRAFIA
“A FAVOR DE LA VIDA” Grijalva Héctor
“EL SUICIDIO”. Emile Durkheim
“SUICIDIO. ¿Qué sucede realmente en el otro lado? Pamela Rae Heath
La Fundació Ajuda i Esperança és una organització privada sense ànim de lucre creada el març de 1987 per a promoure, fomentar i donar suport al servei de comunicació i orientació urgent i immediata anomenat Telèfon de l’Esperança. Aquest servei d’atenció telefònica va ser fundat el 19 de març de 1969 per Mn. Miquel Àngel Terribas, promotor i director fins a la seva mort l’any 1986.